MARIBEL NOGUÉ I FELIP

A qui no li ha somogut la consciència d’ençà que es va parlar de fer una marató per la pobresa?. Es veu que això de recaptar diners mitjançant espectacles de televisió dóna bons resultats i no en tenim prou amb una vegada l’any. A la primavera pot ser un bon moment per repetir l’experiència i poder tornar a fer calaix. La bona causa ha d’estar justificada, naturalment, i com que la marató de nadal ja té el monopoli de fer la col·lecta per investigar sobre determinades malalties, doncs ara hem buscat una causa no menys social com és la pobresa, aquest veritable càncer que s’incrusta a la nostra societat com una paparra. La diferència és que aquesta malaltia no és d’origen inconegut, al contrari, la cobdícia dels poderosos en acumular cada vegada més riquesa, de viure cada dia millor uns pocs a costa de la gran majoria porta, com a conseqüència, l’empobriment gradual de la immensa majoria de la població, ara ja a escala mundial i que ens esquitxa ben a prop de casa, per no dir a casa mateix.

Els empobrits del capitalisme

La pobresa ja no és aquella imatge que veiem als documentals de la televisió, aquells que han fet intrèpids i conscients reporters que s’han immers en indrets oblidats per mostrar-nos aquelles realitats més punyents, la pobresa està prenent un altre rostre, el dels nostres amics o familiars que han perdut la feina, se’ls ha acabat l’atur i han perdut l’esperança de trobar una altra ocupació per continuar realitzant els seus projectes de vida. La majoria de nosaltres que, amb un sou o una pensió més o menys regular, hem vist encongit el nostre poder adquisitiu i ens les veiem i desitgem per arribar a final de mes; molts avis i àvies que, havent-se  guanyat a pols el dret a gaudir d’una etapa de la vida més tranquil·la han de tenir cura dels seus néts i netes per tal que els seus fills puguin compatibilitzar els seus horaris de treball precari, fer-se càrrec de la mainada, si no és que cal ajudar-los directament acollint-los a casa per diverses circumstàncies. Els desnonaments estan a l’ordre del dia...

La hipocresia de la caritat mal entesa

En fi, escenes i vivències d’aquestes en veurem un munt aquests dies per la televisió, també nombrosos testimonis de solidaritat, perquè és cert, la capacitat de lliurament solidari de les persones és infinit, i el voluntariat molt generós, però no ens confonguem, aquest patrimoni és de la societat civil, ningú ho pot institucionalitzar ni se’n pot apropiar. Què és això que diu en Rouco Varela que si s’exigeix a l’Església Catòlica el pagament de l’IBI deixaran de finançar institucions com ara Càritas?. Hipòcrita, mentider, fals...

La solidaritat, patrimoni de la societat civil

Càritas pot ser una institució vinculada més o menys a l’Església Catòlica que funciona des de fa molts anys mercès a una vasta organització humana molt compromesa, potser amb gent que venen del camp de l’església (tal volta per raons de principis, no d’interès), però el que se’n diu finançada directament per l’Església Catòlica, concretament l’any 2008, sols va ser de l’1 % (l’any 2012 arriba a un 2%), un 38 % prové de finançament públic i un 61 % d’aportacions privades. L’any 2010 Càritas va atendre a un milió de persones al nostre país de les que un 30 % hi acudien per primera vegada, el que posa de manifest l’efecte real de la crisi econòmica actual de la societat. A més, duu a terme col·laboracions internacionals a 63 països, entre d’altres actuacions, com d’altres ONG´s, de les moltes que genera la nostra societat civil.

Finançar campanyes tot blanquejant diners

Pretendre pal·liar els efectes d’una societat injusta pot respondre a un sentiment humanitari legítim, però voler institucionalitzar la pobresa per mercantilitzar-la és la ofensa més gran que es pot fer a les persones afectades per aquesta lacra social. Aquests són els principis d’una societat miserable, d’uns governants que després d’aplicar polítiques d’exclusió social i condemnar a la pobresa la majoria de la població ara la converteix en actors i actrius d’un espectacle quina campanya han finançat empreses com ara: ABERTIS (que cobra tots els peatges de Catalunya i que en el decurs del 2011 ha augmentat un 8 % els seus guanys havent reduït 400 treballadors de la seva plantilla, o MOVISTAR que va tancar el 2010 amb un augment dels beneficis del 31 % i ha anunciat un ERE per a 8500 treballadors al mateix temps que reparteix 450 milions en primes per a directius..., o Josep Santacreu de DKV (empresa d’assegurances mèdiques privades que l’any passat va obtenir uns beneficis de 37,69 milions d’euros).

Les injustícies cal eradicar-les

Ja n’hi ha prou, per molt que ens puguem identificar sentimentalment amb moltes de les situacions socials que ens presentin televisivament amb molta cura, per fer-nos arribar als sentiments, cal tenir en compte que el que pretenen és fer-nos arribar a la butxaca per alimentar la idea que la pobresa és un mal necessari i que “pagant” ens pot deixar la consciència tranquil·la. No és veritat: la pobresa és una injustícia i el que cal és eradicar-la.

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Dissabte passat, les places i carrers de les principals ciutats del nostre país palesaven la vivesa del moviment sorgit a partir dels indignats del 15-M d’ara fa un any. Foren milions les persones que varem iniciar un canvi social tot donant un senyal clar i inequívoc de que no som mercaderia en mans de polítics i banquers, expressant de manera pública i massiva que cal aprofundir en el sentit més pregon de la paraula democràcia per tal de que aquesta sigui més real i representativa, però sobretot més social. Perquè el capitalisme ha decidit cancel·lar el que havíem assolit des de les anomenades llibertats democràtiques i ara ens governen els banquers. El monstre de la dictadura financera passa per damunt les democràcies i governants, trepitja famílies i desfà societats senceres. Està destruint poc a poc la humanitat sense haver d’emprar bombes...

La campanya de recollida de signatures per una ILP contra els desnonaments

Ho hem vist amb els ajustos pressupostaris que imposen als governs de la zona euro sota l’amenaça de ser intervinguts... Però també veiem com els qui ens governen no tenen escrúpols en collar cada vegada més les partides destinades a finalitat socials com ara la sanitat o l’educació mentre posen a salvaguarda els seus interessos més inconfessables, encara que això suposi deixar al carrer milers de famílies desnonades de casa seva a cada dia que passa. Una situació a la desesperada que ens està afectant molt més a prop del què ens pensem. Cal sumar-se a la campanya de recollida de signatures per la Iniciativa Legislativa Popular per evitar que, malgrat haver de lliurar el pis al banc i quedar-se sense casa, hom continuï quedant-se endeutat per l’habitatge que ja no gaudeix: Cancel·lar el deute amb la dació de l’habitatge en pagament, o el que seria millor, negociar-ne un lloguer social per poder-hi continuar vivint...

El quart banc de l’estat pel PP

A la vida quotidiana es veuen tants sense sentits que sovint ens posem les mans al cap, per exemple, ho hem vist la darrera setmana amb la inesperada “nacionalització” de Bankia, que no cal entendre-la com una intervenció des de la responsabilitat pública sinó des del interès partidista dels qui manen. Ens ho explica clarament Àngels Martínez Castells: “en aquests moments, la mentida (o semi-veritat) que tot el món s’empassa és que l’assumpció de pèrdues de Bankia per part de l’Estat ( no s’hauria d’emprar el concepte de nacionalització en va), és que es tracta d’una mesura “imprescindible· per tal de mantenir la estabilitat del sistema financer. I el millor: que no es pot deixar caure el “quart” gran banc de l’Estat; un Banc que si va arribar a ser el quart del país és, segons Vicente Martínez Pujalte, perquè a Rodrigo Rato el va enganyar el seu amic Miguel Àngel Fernández Ordóñez. Ara el PP insisteix, de forma pesada que és el millor pels accionistes, clients i la resta del sistema bancari. És clar, el “mantra” és aquest: es tracta del quart banc d’Espanya, però la realitat, creu Àngels Castells, que més aviat es tracta del primer banc del PP”.

Vergonya aliena pel joc dels disbarats de les trames i corrupteles generalitzades

Tot plegat, quan van sortint a la llum trames i més trames de corrupció i de finançaments de dubtosa legalitat com si es tractés del joc dels disbarats, és quan s’apodera de la majoria de ciutadans i ciutadanes de bé la sensació de vergonya aliena en constatar com tenim un país on els grans delinqüents, des de la prepotència, resten impunes i als qui es manifesten de forma pacífica esdevenen sospitosos de delinquir. Mentre els poderosos no saben fer altra cosa que  exhibir la seva corrupció i el seu menyspreu a la ciutadania no els queda altra que manifestar-se pacíficament, de forma no violenta, aixecar crits de silenci i debatre formes alternatives de construir una societat més profundament social i democràtica, participada per tothom des de la base.

Les persones som vida, els calers no.

Els bancs, els seus edificis i els diners dels seus accionistes, no són més que matèria, les persones omplim els carrers i les ciutats de vida. Perquè mesurem la balança de les prioritats a l’inrevés?.

MARIBEL NOGUÉ I FELIP 

Ja n’hi ha prou. No hi ha diners per a res, s’apliquen retallades socials a tort i a dret, i ara sortiran de sota les pedres els diners necessaris per tornar a salvar del desastre la banca, en aquest el que és avui BANKIA (l’antiga Caja Madrid). Pobres banquers, si no tenen liquides per fer els seus negocis el país sí que s’enfonsa... Quina barra...

La reunió a Barcelona del Banc Central Europeu

De puntetes, i amb un gran desplegament de seguretat que ha fregat els límits de les llibertats personals en els controls als límits fronterers i a les rodalies del lloc on es reuniren a Barcelona els representants del Banc Central Europeu, tot l’aparell de seguretat de l’estat s’ha posat en joc. És clar, els sospitosos, els delinqüents som la majoria de ciutadans i ciutadanes víctimes de la usura més sofisticada, la que estafa milers de jubilats desviant els seus estalvis vers uns productes anomenats “preferents” que no en podran gaudir tal i com varem pensar podrien fer amb els estalvis de tota la seva vida. Però aquests lladres no seran perseguits ni aniran a la presó...

Qui són els delinqüents i qui en són les víctimes?

I ens roben més coses, ens roben tot el sistema de salut pública que hem conquerit i pagat generacions senceres amb el nostre treball, ens roben el dret a l’educació pública assolit a través de les lluites i voluntats d’una societat que ha apostat pel coneixement com una via de progressar i avançar col·lectivament com a país. Ens estan robant també les petites parcel·les d’autonomia pessigades a una dictadura franquista que ens va arravatar els nostres drets nacionals per les armes i –si no fos per nits de glòria com hem viscut amb el Barça de Guardiola – hauríem perdut fins i tot l’esperança de sentir-nos vius com a poble.

Però mentre hem estat anestesiats per aquesta fòbia del futbol, que el mag Pep ha convertit en espectacle, ens han anat colant una altra sèrie de gols que ens han fet perdre més campionats de no tan bon resignar manifestant amb orgull que som d’aquest país, perquè la competició no ha estat lícita.

El despertar del 99 per cent

Ja està bé, tenim dignitat i l’hem de fer sentir. És així com cal que afrontem el primer aniversari del nostre 15-M com la continuació del que s’ha anomenat “El despertar del 99 per cent”. Així ho explica el Premi Nobel d’Economia del 2001 Joseph E. Stiglitz, professor de la Universitat de Columbia, assessor del President Clinton i ex vice-president senior del Banc Mundial, en un article publicar al The Dayly Beast el 3 de maig del 2012: “Hi ha moments a la història on la gent de tot el món es posa dempeus, denúncia el que està malament i demana un canvi. Aquest va ser el cas dels tumultuosos anys 1848 i 1968, i també el 2011. A molts països s’expressa la ràbia i el descontent per la desocupació, la distribució de la renda, la desigualtat i la sensació de que el sistema és injust o ha fracassat....

Una altra moment de revolta històrica

Tant el 1848 com el 1968 varen significar el començament d’una nova era. L’any 2011 també pot ser-ho. La globalització hi juga un paper important. Hi va ajudar la agitació i la difusió de les idees a través de les fronteres. L’aixecament dels joves que va començar a Tunísia, , es va estendre al veí Egipte, després a d’altres països de l’Orient Mitjà, a Espanya i Grècia, al Regne Unit fins arribar a Wall Strett i a ciutats de tot el món. En alguns casos la guspira de la protesta ha acabat en aixecaments socials contra els seus presidents, l’egipci Hosni Mubarak, Gadafi a Líbia, Muammar...  ara, arran de la crisi, sembla tremendament injust que els banquers se’n vagin amb bonificacions desmesurades, mentre que els han sofert la crisi provocada pels préstecs dels banquers irresponsables i depredadors s’han quedat sense lloc de treball”. És alhora tremendament injust que els governs rescatin els bancs mentre continuen negant el pa i la sal als nombrosos ciutadans i ciutadanes afectats per la pèrdua de drets socials i universals com el dret a la salut, a l’educació o al sistema de pensions que han contribuït en el decurs de la seva vida laboral...

Un any dels indignats del 15-M

El nom que van triar els joves espanyols per sortir al carrer just ara farà un any és el de “indignats”,  en resposta al al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica formulat pel veterà activista i diplomàtic, únic supervivent de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets humans,  feta a través del seu llibre “Indigneu-vos”, rècord de vendes en un temps també rècord. Als EUA es va convertir en el lema “el 99 per cent” donat que el mateix autor va afirmar que, a principis del 2011, als EUA, l’1 % de la població controlava el 40 % de la riquesa i acumulava per sí mateix un 20 % de tots els ingressos.

  

Les necessitats de la gent primer, així de senzill

És així que de nou sortirem al carrer en nom del que representem el 99 % de la societat, exigint que no es destini ni un euro més per rescatar cap més banc, que hi hagi un repartiment just del treball, amb salari digne i sense precarització, la retirada de la reforma laboral i de la jubilació als 67 anys entre d’altres retrocessos en drets socials com ara una educació, sanitat i serveis públics gratuïts i de qualitat, amb dret garantit a l’accés a l’habitatge digne i tot allò que és del sentit comú per les necessitats de la gent, no dels interessos de la gran banca. Així de senzill.

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

No paren de sorprendre’ns, fins i tot contradient les seves promeses electorals, amb l’excusa de retallar pressupostos i despeses, han perdut ja el nord i els escrúpols si és que mai els havien tingut. les darreres mesures aprovades afecten directament els drets més bàsics de la ciutadania, els que poden garantir la cohesió social, mesures que perjudiquen la qualitat del sistema educatiu incrementant la ràtio d’alumnat per aula i no incrementar el nombre de professorat ni substituir les baixes laborals que es produeixin, entre d’altres i mesures extremadament dures en el camp de la salut. Per una banda s’ha acabat la gratuïtat dels medicaments a que sempre han tingut dret els pensionistes amb la recepta vermella, a partir d’ara hauran de pagar segons la seva renda, és clar, i per l’altra exclouen del sistema sanitari els immigrants sense papers que fins ara hi tenien accés pel dret d’universalitat ciutadana a partir de l’empadronament.

Una opinió de Gonzalo Fanjul

Independentment de veure com aplicaran aquí a Catalunya l’acord de pagar un euro per recepta que el govern de Rajoy ja els va aprovar al govern d’Artur Mas, el model de retornar a un país amb serveis públics de beneficència per a pobres i exclosos es va imposant a passos agegantats.

Gonzalo Fanjul, és un investigador que porta més de vint any s dedicat a l’activisme contra la pobresa des d’Espanya, Perú i els EEUU, col·laborant en diferents universitats i ONG. El passat 21 d’abril publicava a El País, en el seu blog 3500 milions d’idèes irreverents contra la pobresa algunes reflexions que vull compartir sobre “les conseqüències de negar la sanitat a un immigrant irregular”:

Els immigrants no en són els culpables

“És una idea equivocada que els immigrants siguin els responsables de l’augment de la demanda sanitària. El govern justifica la seva decisió en l’estalvi de 500 milions d’euros de la despesa sanitària. Això és, senzillament, impossible de saber. En primer lloc, el número d’estrangers que resideixen irregularment al nostre país és enormement vaporós. En segon terme, la impossibilitat de ser atesos a la xarxa primària podria portar a molts d’ells a recórrer als serveis d’urgències, que ja actuen per damunt de les seves possibilitats. En tercer lloc, la “desaparició sanitària d’una població d’aquest abast pot generar problemes de salut pública quina resolució difícilment compensi l’estalvi que es pretén fer ara.

Pretenen un apartheid sanitari

El recurs a l’argument del “turisme sanitari” és una infàmia, doncs tots els estudis seriosos que s’han fet ens mostren que la major càrrega relativa d’aquests estrangers tenen cognoms alemanys, britànics i francesos, no pas llatinoamericans o africans...”.

De vegades, continua Gonzalo Fanjul, no és qüestió d’ideologia, sinó de línies vermelles. Les meves han estat traspassades amb la decisió de negar als immigrants en situació irregular el dret a la salut. Cap estalvi econòmic compensarà el mode en el que aquesta mesura envileix a la nostra societat i a les nostres institucions públiques. Estem convertint en un infern d’incertesa i vulnerabilitat la vida de centenars i milers d’homes, dones i d’infants que varen arribar al nostre país per treballar i prosperar. Éssers humans que conviuen enmig nosaltres, sovint a casa nostra mateix, i que pateixen una ciutadania de tercera classe: “no acceptem que, tractant de no ser una societat pobre, ens estiguem transformant en una societat estúpida i cruel”, conclou. 

Consideren que la pobresa és estructural

Després, els polítics que manen beneiran la promoció de maratons per la pobresa perquè pal·liem entre nosaltres les necessitats més primeres generades intencionadament pels interessos polítics i econòmics dels poderosos, i sortiran a la pantalla agafant telèfons de la gent per justificat les seves consciències, si és que els en queda o és que n’han tingut mai... Diguem no a la pobresa provocada per mantenir una falsa caritat institucionalitzada i hipòcrita. Solidaritat sempre, però cal tenir en compte que la pobresa sempre va associada a la injustícia i cal eradicar-la de fons. No permetem l’exclusió, maldem per la cohesió social.